Edat d'Or del Porno

La Edat d'Or del porno, o porno chic, es refereix a un període de 15 anys (al voltant de 1969-1984) en la pornografia comercial estatunidenca, que es va difondre internacionalment,^[1][2] en el qual les pel·lícules sexualment explícites van experimentar una atenció positiva per part de les principals sales de cinema, crítics de cinema i el públic en general. Va començar amb l'estrena de la pel·lícula Blue Movie (1969) dirigida per Andy Warhol,^[3][4][5] i la pel·lícula Mona (1970) produïda per Bill Osco.^[6][7] Aquestes pel·lícules van ser les primeres pel·lícules eròtiques per a adults que mostraven sexe explícit a ser estrenades als Estats Units.^[3][4][5][6] Ambdues van influenciar la realització de pel·lícules com Deep Throat (1972) protagonitzada per Linda Lovelace i dirigida per Gerard Damiano,^[8] Behind the Green Door protagonitzada per Marilyn Chambers i dirigida pels germans Mitchell,^[9] The Devil in Miss Jones (1973) també de Damiano, i The Opening of Misty Beethoven (1976) de Radley Metzger (considerada pel guardonat autor Toni Bentley, la «joia de la corona» de l'Edat d'Or).^[10][11] Segons Warhol, Blue Movie va tenir una gran influència en la realització de L'últim tango a París, una controvertida pel·lícula internacional de drama eròtic, protagonitzada per Marlon Brando, i va estrenar-ne algunes. anys després que Blue Movie es projectés als cinemes.^[5]

Després dels esments de Johnny Carson en el seu popular programa Tonight Show i de Bob Hope, també en la televisió, Deep Throat va aconseguir un gran èxit de taquilla, malgrat ser rudimentària segons els estàndards convencionals. En 1973, la pel·lícula més reeixida, però encara de baix pressupost, The Devil in Miss Jones va ser la setena pel·lícula més reeixida de l'any i va ser ben rebuda pels mitjans més importants, incloent una ressenya favorable del crític de cinema Roger Ebert.^[12] El fenomen de la pornografia estava sent debatut públicament per celebritats i pres de debò pels crítics, un esdeveniment al qual Ralph Blumenthal del New York Times es va referir com a «porno chic», va començar per primera vegada en la cultura estatunidenca moderna.^[7][13] Es va fer evident que els beneficis de taquilla de les pel·lícules eròtiques per a adults de molt baix pressupost podrien finançar nous avanços en els valors tècnics i de producció del porno, fent-lo extremadament competitiu amb les pel·lícules de Hollywood. Existia la preocupació que, si no es controlava, l'enorme rendibilitat de tals pel·lícules portaria a Hollywood a ser influenciat per la pornografia.^[14][15]

Fins llavors, milers de lleis i ordenances antiobcenidad estatals i municipals dels Estats Units consideraven que participar en la creació, distribució o consum de pornografia constituïa una acció criminal. Les interpretacions multijurisdiccionals de l'obscenitat van fer que aquestes pel·lícules fossin altament susceptibles de ser enjudiciades i penalment responsables per obscenitat, la qual cosa va restringir enormement la seva distribució i els seus guanys potencials. No obstant això, la decisió de 1973 del Tribunal Suprem dels Estats Units en el cas Miller v. California, que va limitar i va simplificar la definició d'obscenitat, va provocar una reducció dràstica dels judicis en tot el país. La llibertat en les llicències creatives, els majors pressupostos i pagaments de pel·lícules i una «mentalitat de Hollywood», van contribuir a aquest període.

No obstant això, amb la creixent disponibilitat de videograbadora per al seu visionat privat en la dècada de 1980, el vídeo va substituir al cinema com a mitjà de distribució preferit per la pornografia, que ràpidament va tornar a ser de baix pressupost i obertament gratuïta, acabant amb aquesta «Edat d'Or».^[16]